Un paseo con Don Nadie

La recerca de la ma de rascar

2012-02-08T17:39:00.002+01:00

Que m'he equivocat de feina i de carrera professional tots ho sabem. Però quan arriben moments com aquest crec que és un desperdici de la humanitat que ments creatives i amb possible potencial es deixin perdre d'aquesta manera. Potser és la temptació de trencar normes, la inconformitat al sistema o senzillament les poques ganes de treballar però en l’advertència d'un possible perill hem trobat el inici d'una ristra de connexions que ens ha portat a concloure en que hem de comprar/fabricar una pota de pollastre. Pq qui no te a mà una pota de pollastre??
També m'he topat amb el rumor que en una planta noble corre algú amb una mà de rascar que li falta un dit. I tinc la tasca de esbrinar si aquest rumor és cert... sí, a lo Mercedes Milà en busca de la noticia!
Nota al peu de pàgina: I tot el que ens hem rigut, que?

Bones noticies

2012-01-31T12:25:00.004+01:00

Ahir era un dia gris. Gris per posar algun color a la destrucció de les il•lusions i a la renuncia no voluntària del nostre projecte nº2. Vaig intentar escriure una entrada però el meu mal estar general em va incapacitar per saber que dir. No trobava les paraules, el desànim regnava i no sabia que fer ni com fer-ho. I és que ahir era una de les afectades del cas Spanair (irònic ho se...).
Els diners no eren una prioritat, però sí el viatge, sí el projecte, sí les il•lusions, sí l'aventura. Però tots es curaven en salut i a mida que passaven les hores la informació canviava i desapareixien les poques esperances de trobar una solució favorable. Spanair que baixa persianes, el banc que hem de renuncia a totes les reclamacions i Lufhtansa que no es vol fer càrrec dels nostres bitllets encara que la nostra reserva segueix en peu. Ahir a la nit el cap no parava de donar voltes a totes les alternatives i no sabia quina escollir. Avui casi, casi ja havia tirat la tovallola quan una altre persona a agafat el meu relleu al front. I en la reraguarda ens quedava una bala de fogueig que miràvem de reüll sense gens d'esperança.
PAPUM!!! Ha fet la bala de fogueig.
I de cop i repent Lufthansa accepta la nostra reserva i ens fa arribar les noves targes d'embarcament. Que sí! Que volem, que seguim tenint reserva i els cors s'acceleren i s'embriaguen d'emoció continguda. No se ni com ha estat, quin alemany amable i compassiu ha tingut pietat de nosaltres, o quines arts ha utilitzat la nostra persona de contacte per haver aconseguit el que nosaltres amb mil trucades no hem estat capaços. Però ja no importa, pq tinc al meu poder la clau que ens portarà més enllà de la porta, més enllà dels nostres somnis a un viatge inigualable!

Sento mostrar-me tan eufòrica en aquests moments que tanta gent en la nostre situació encara no ha pogut resoldre l'embolic format, però enteneu-me que expressi la meva alegria després de que haviem perdut tota esperança de embarcar-nos en aquesta aventura.

Any nou

2012-01-29T21:09:00.003+01:00

Any que arribes, que fas girar de nou la roda dels somnis. Any que portes auguris d'altres anys ja passats. Regales somriures d'infant i mirades il·lusionades, amb tot el mon al teu abast. Any que neixes, any que somrius, et miro als ulls i no se com desfer el mal entès. Com dir-te que de res servirà i que els maleficis no desapareixeran en la teva albada. Com trencar-te el cor, explicant-te que els reis no existeixen, ni les fades dels contes ni les nimfes del bosc, que seré jo qui canvií les teves dents de llet sota el coixí per dolços i que el tió no porta regals per mes que el piquis amb un basto. Any que camines amb passos petits i insegurs, et porto de la ma camí de la teva curta vida. El meu pit s'omple de llum mentre et miro de reüll segui l'estel de tots els altres anys passats. Has arribat, i marxaràs i de nou mil il·lusions que no haure vist florir, projectes que no trobaran finançament i amors que caducaran als prestatges dels supermercats pq ningú els haurà volgut comprar. Any que tens cara d'infant, viu, viu seguint el vent i no miris mai enrere! Passa trepitjant fort.

Batalles

2012-01-27T10:59:00.002+01:00

La calma que precedeix a la tempesta.
L'aire fresc de matinada inunda els pulmons de densa espera.
La batalla resta impacient mentre la boira recorre la vall.
La por en forma de formigueig s'apodera per un instant del cos.
Una vegada mes toca afronta l'obscuritat i l'espera a saber si les ombres han guanyat terreny es fa del tot insoportable. La batalla eterna entre la llum i les ombres. Una lluita aferrisada, sense descans.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Mojito's night

2012-01-24T17:59:00.003+01:00

Aquesta nit toca reunió de velles glòries. Trobades a altes hores que entre copa i copa farem tot allò que encara podem fer, com estar fins a les tantes de la matinada perdudes en un pub entre els carrers d'una ciutat adormida (de segur algú li pitin les orelles). Des de que vam posar punt i final hem recuperat els sopars a la lluna, les reunions d’emergència i les trucades a mitja nit. Ara és com si tot allò hagués estat un somni en una nit d'estiu. Es dissol ja en la memòria i perd consistència a mida que passen els dies, com si sempre hagués estat sola, sola amb tu.
De ganes ben poques i el sofà s'enfadarà quan s’assabenti que arribaré tard. Però resulta que la mandra és un pecat capital i no fos cas que al final algú li donés per passar comptes...
Somric, no puc fer més, al pensar que per fi els "genets del apocalipsi" cavalquen de nou.
I per una nit ens traurem el "barrito" i brindarem per la pròxima copa.

Feliç Any del DRAC

2012-01-20T18:08:00.004+01:00

Feliç i pròsper Any Nou Lunar!!
Us desitjo un excel·lent Any Xinès del Drac!

Viaje del Heroe

2012-01-19T16:11:00.001+01:00

Per primera vegada vaig escoltar aquesta teoria, de fet diria que era un llibre (vale potser no tota l'estona he estat atenta). Però quan van aparèixer aquestes lletres impreses d'un color blau intens sobre el paper blanc, va captar del tot la meva atenció. No tenia ni idea del que era, però només el títol ja tenia aquell no se que, que tan m'agrada. La paraula "viatge" és un iman, un conjur, un desig, un somni, una filosofia, una esperança, una creença, un ideal i fins i tot una vida. I que us he de dir de la paraula "heroi"... qui no ha vist pel•lícules, llegit llibres, seguit series?? Qui no ha somniat de petit (o de gran) en ser un gran heroi, potser inclús tenir poders??
Però aquest "viatge" i aquest "heroi" no parla de llocs desconeguts, no parla d'aventures, ni tampoc de força sobrehumana, ni de volar. O potser sí, però no tal i com ho entenem.
Parla de un jo profund, parla de dolor, de repte, però sobretot parla de "canvi". I aquesta paraula m'agrada encara molt més que les altres dues juntes. Pq el canvi és el motor de la vida, del esser i del no esser.
I vet aquí que aquest conte, anomenat "Viatge del heroi", esta compost per diferents capítols.
"La trucada", és el inici de tot canvi, el inici d'una historia de superació, el inici de tot.
Després apareix "La negació", l'heroi reacciona instintivament al canvi, el dalt a ball, de la narració.
I per fi el "Creuament del llindar", assumint el fet i mirant de front tot allò que ha d'esdevenir.
Però no és tot tan fàcil, tots ho sabem, i és llavors quan les coses es compliquen i comença un llarg recorregut per la part que més m'agrada del conte, anomenada "Dimonis i Guardians".
I si fos jo aquí podria esplaiar-me (i ho faria sense pensar-hi si no fos pq no toca) parlant dels dimonis, d'un jo profund i obscur que habita en la part més fosca del nostre jo, però seria injust pq oblidaria una part essencial del conte, que són els guardians. I somric pq al igual que he mirat a la cara tots i cadascun dels meus dimonis, diàriament miro a la cara a tots i cadascun dels meus guardians, i us puc assegurar que no estaria aquí si no fos per tots ells. Però el més trist d'aquest conte és que molts es perden en aquest camí de tenebres, potser no tenen guardians o potser no els saben veure.
Passen les pàgines, com passen els anys i arriba la "transformació", un dia et lleves i ja està. Tot a acabat. Les ombres tornen a lloc i gairebé som invencibles.
I com a epíleg "La tornada a casa" del heroi que ja mai més tornarà a ser com era, doncs després d'un llarg viatge per un món que no coneixia, batallant a vida o mort, retorna silenciós, sense trompetes ni serpentines. Recorre els carrers que porten a casa com si mai hagués marxat, entre mil cares conegudes que no el veuen diferent. Però ell sap qui és, que ha aconseguit, que ho és... un heroi.

I si tot fos per fi diferent?

2012-01-17T14:27:00.005+01:00

Potser, qui sap... si les coses fossin per fi diferents, les sabria reconèixer? I si les coses són quan han de ser i quan ja no són simplement desapareixen? Potser d'aquesta manera el món equilibra els desequilibris i compensa les descompensacions passades? La ironia riu al saber que no ho faria millor. Però si els desitjos es poguessin fer realitat, aquells que no em confessat mai, els que ens neguem a creure que es formulen en la foscor d'un parpelleig? Seria capaç d'avançar-me al canvi, inclús quan aquest és tan lent i imperceptible? Volen els dies i no se si el futur arriba per a tothom o alguns només ens fem vells???...

Por

2012-01-12T20:18:00.003+01:00

Fa dies que rondes l'obscuritat, sento com intentes no fer soroll quan et fiques entre els llençols i entres en els meus somnis. Puc olorar-te, el teu perfum es l’empremta que tot ho delata. Calles, silenciós. Amb la mirada perduda i sense un somriure a la butxaca.
Has tirat de la cadena del wc i et rentes les dents mentre l'aigua corre claveguera avall. Se que deus estar imaginant on deu anar. Segueixo en el sofà, sopant, mirant les noticies, i penso que et tornaràs a fer invisible, quan per fi decideixi obrir la porta.
De dia treballo i per la nit dormo. De dia dorms i per la nit treballes. Deixo notes a la nevera que acumulen pols a l'espera de respostes.
Podria deixar que fossis carn i pell però segur que després m'hauria d'acostumar de nou a la teva absència.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Volem començar amb bon peu

2012-01-02T19:05:00.001+01:00

Arribo tard. Resulta que el món està fart d'escoltar la nova cançó de l'estiu i jo acabo d'aterrar al planeta terra. Fa tan sols unes horetes que la nau ha aterrat d’urgència per mancança de combustible, amb tanta mala sort que he espetegat just a la meva cadira, davant de l'ordinador i ja estic preparant tancaments i resultats de "quinieles". I mentre gaudia del meu últim àpat a bord de la nau estel·lar, que no era l'Enterprise, han fet sonar l'última cançó de l'estiu.Tots tenim un passat, un passat secret, fantasmes amagats dins l'armari, i els meus saben cantar en portuguès i ballen samba com si fos el 7 de setembre. Una vegada vaig tenir el món sencer per descobrir. Llavors tot era nou, tot era màgic i fins hi tot l'Smirnoff Ice era la cosa més excitant. Per tant no puc deixar de somriure quan les notes no deixen de repetir-se una vegada i una altre dins al meu cap i sóc de nou a un Londres vell i gris, sota llums de neó i banda sonora.

Bon any

2012-01-01T03:44:00.003+01:00

Feliç 2012.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Últimes hores

2011-12-31T19:54:00.002+01:00

Falta poquet pq aquest 2011 marxi per no tornar i tot haver estat un mal any tinc mandres de que arribi aquest 2012. Serà que estic cansada de nous somnis a llençar, propòsits inútils i bones intencions que nomes son paraules. Tantes il·lusions i esperances fallides que moren abans inclús de néixer. Avui hi ha gent que ha decidit no venir i crec que no es un bon auguri per aquest nou any. Es farà trist no veure les seves mirades darrera els antifaços, escoltar els seus somriures. Tot ha canviat tant que casi no val la pena ni pensar-hi. Demà cares adormides i som-hi de nou que ja tornem a estar immersos en una altre setmana laboral sense fi. Esperem amb ànsia els canvis i aquests son cada vegada mes insulsos. Feliç 2012 per qui encara vulgui somniar.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Un desig fet realitat

2011-12-30T20:28:00.000+01:00

Desitja un Bon Nadal

2011-12-24T10:16:00.008+01:00

Demà Nadal entrarà a totes les cases del món. Però avui es farà cagar el tió i tots menjarem i riurem al voltant d'una gran taula. Cantarem Nadales que deixarem a mitges i ens tornarem a fer el propòsit de aprendre-les millor el Nadal que ve. I per un instant en mig de tot el guirigall donaré les gracies per estar tots junts un any més. I una nostàlgia futura trucarà a la porta però no la deixaré entrar. Que esperi fora i que observi des de la finestra que es la felicitat. Els petits picaran amb força el pobre tió que porta dormint un any sencer i els grans escalfarem el pal, conservant aquelles tradicions que crea’n una identitat i un record comú. Avui, com sempre, em mantindré al marge de moltes coses, contemplaré els anys passats i em faré la mateixa pregunta de sempre, i una vegada més em penediré de ser tan lluny de tots vosaltres. Pq us estimo. Bon Nadal a tothom, que per un dia puguem creure en la màgia d'un mon millor.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Projecte nº 4 pel 2012

2011-12-23T11:20:00.003+01:00

Tot i la gran expectativa i la gran competència, ja tenim les entrades per l'últim concert a Barcelona que s'ha posat a la venta de Manel. Ens ha costat suor i llàgrimes però tenim vuit entrades espectaculars (a primeríssima fila, no literal es clar). Mig Vallès omplirem el Coliseum.
Ha estat la vegada que més emoció hem viscut fent una compra per Internet.
Serà un final de gira especial, bonic de recordar, doncs en Roger, sense saber-ho, ja hi era quan ens vam perdre per la muntanya en el primer concert que vam anar, i ara estarà a punt d'arribar per quan tornem a escoltar de nou Manel. Clar que ell de segur també deu saber totes les cançons, doncs no les deixa de sentir sempre que va en cotxe.
Mireia, des d'aquí només dir-te que seràs una mare genial, no canviïs mai!

Omplir el futur de projectes

2011-12-19T15:28:00.005+01:00

Algú va dir una vegada que a la vida un havia de tenir més projectes que records. I jo, que el meu món sovint només es compon de records, intento compensar-ho omplint els dies de projectes nous. Així que un dels meus propòsits d'any nou és tenir més projectes i per això puc dir que ja tinc oficialment dos bitllets per marxar lluny, molt lluny.
Bé, Madrid no és que estigui molt lluny, i ni m'agrada ni em crida l'atenció, però és un deute pendent i les promeses sempre s'han de complir. El febrer consistirà en rutes gastronòmiques i frikades vaires. Un recull dels millors llocs de la ciutat per anar a fer un break o tan sols un deliciós cup-cake.
Oh! i amb aquestes arribarà el març, un mes llarg, ple de dies amb fred i la humitat enganxada en les finestres. I si no t'agrada el fred com a mi, doncs uneix-te a ell, tenim avió direcció Frankfurt.
Roma, sempre és millor per primavera, quan el sol brilla tímidament i les flors adornen la piazza di Spagna. Perdre's pel trastevere una nit buscant un bon restaurant i menjar un gelat escoltant la fontana di santa Maria.
És un plaer mirar cap endavant i veure que tot és ple de dates senyalades. Viure amb la maleta preparada, disposada sempre a marxar.

De qui són les paraules?

2011-12-16T13:45:00.006+01:00

"Corren els dies, han passat els anys i avui que miro les teves fotografies et torno a veure somriure, com tantes d'altres vegades ho havies fet abans, i el cor s'omple de nou d'una llum càlida, tènue, suau. El record es quelcom malcriat i només es queda amb el que més li interessa.
M'agrada recordar de tu els moments més bonics, pq en vam tenir i molts."

Oporto 2008

Windows

2011-12-14T19:17:00.003+01:00

Diuen que quan una porta es tanca, sempre s'obre una finestra. En el meu cas ha estat la porta del balcó! Ja el tenim aqui!!

Silenci

2011-12-13T09:56:00.003+01:00

Per fi, després de moltes setmanes tinc el cap ple de silenci. I s'agraeix. Tot just acaba de començar i la setmana roman tranquil•la. Sense noticies bomba, sense malentesos, sense compromisos, sense res a fer. I ja era hora. Les nits són acollidores i la tv sona de fons mentre la maquina de cosir repassa la taula del 3. M'agrada el silenci i m'agrada la soledat. Petits projectes que s'acumulen sobre la taula mentre les idees dansen per l'habitació. Silenci, només aspiro al silenci aquest final d'any que ja te ganes d'acabar.

Amic invisible

2011-12-12T10:26:00.000+01:00

Un any més i ja tenim organitzat (i de manera molt professional) l'amic invisible. Aquest cop tindrem pinxitos, bon rotllo i moltes i moltes ganes de passar una estona junts. Pq aquest cop només hi som els que hem d'estar, hem deixat de banda els compromisos i ja ningú posa pegues a passar una estona divertida. Jo ja tinc en ment tot el que faré, totes les coses que li vull regalar al meu amic invisible, espero que li agradi i li faci tanta il•lusió com a mi!

Mar i Cel (1988)

2011-12-09T12:56:00.000+01:00

La festa dels Pirates per un nou cap de setmana!

Mai diguis mai

2011-12-08T01:33:00.002+01:00

Mai m'havia passat una cosa així. Mai hagués imaginat ser la patètica protagonista d'una situació com aquesta. Mai caure en un joc tan indigne i brut. Però ara, des del capdamunt del meu pedestal de valors i rectituds morals, em pregunto, si algun cop em trobes a l'altre banda del mirall, els meus valors servirien d'alguna cosa? O senzillament no m'importarien? Espero no trobar-m'hi mai en una disjuntiva com aquesta i ser capaç de afrontar la realitat i dir la veritat, no deixar que l'altre persona visqui en la inòpia d'un mon meravellós.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Senyors de moral distreta

2011-12-07T11:52:00.004+01:00

Vale, se que vaig a jutjar a tothom de la mateixa manera, a tallar a tots els senyors amb el mateix patró i de segur no sigui just, però avui generalitzo per tal de no donar noms, per tal de no ser indiscreta, per tal de dir sense dir tot allò que vull dir.
Fa temps, en un Make Off del curt d'una amiga, vaig escoltar per primera vegada la frase "de moral distreta", en aquell moment em va fer molta gràcia, la manera refinada de insinuar que una dona era una mica fresca. Però avui no vull parlar de les senyores que es pinten els llavis de color de rosa, avui vull parlar dels senyors que sota una capa de formalisme amaguen parts obscures que no sempre cal saber que existeixen. Potser és que jo em passo de crèdula, o potser és que en el meu exagerament habitual, els valors són criteris que la gent hauria de mantenir. No sóc totalment ingènua, se que hi ha molta mentida, molta hipocresia i que el món es mou (vulguem o no) per diners, diners i sexe. Però dins del meu món aquestes coses romanen ocultes. El marits casats, són pares abnegats que estimen les seves dones i que adoren als seus fills. Les mares són dones treballadores, dones lluitadores que tiren endavant la família, la feina i la seva pròpia vida. Els avis són persones amables, carinyoses i sempre atents a les peticions dels seus nets. Però que passa quan un pare de família, home abnegat dels seus fills, que estima la seva dona i adora els seus fills fa justament allò que no s'espera d'ell? Que passa quan un senyor pare de família, de certa edat (entenent per edat maduresa i saviesa), surt al carrer en busca d’allò que no es diu, d'allò que ja te. Que surt al carrer amb la moral distreta i no te en compte la seva dona ni els seus fills.
I jo em pregunto, llavors que hi ha de veritat? Si no tenim valors que ens queda? Si no tenim paraula que som? I si tots son així, pq buscar si al final només hi ha decepció i molta mentida??
Avui un senyor de moral distreta a mal-interpretat qualsevol cosa que es pogués mal-interpretar si és que hi havia alguna cosa que mal-interpretar. Violent, de mal gust, recargolat i sense sentit.
Avui el món m'ha caigut una mica més avall.

Manel "No t'enyoro"

2011-12-05T01:04:00.001+01:00

Canço del dia que comença. Cançó de desembre, positiva i un toc d'orgull que sempre va bé per dedicar un somriure a la vida.

Dias de sol bajo la lluvia

2011-12-02T23:08:00.003+01:00

¿Todo ha sido lluvia?

No. Se que no. Al igual que se que la lluvia de hoy se irá como vino, con el viento. Ya no me permito sentir dolor, ya no me permito caer. Y al darme cuenta esta tarde, que lo que digo es cierto, mi corazón se llena de alegría. Pq tengo gente alrededor que me recuerdan cada día quien soy, lo que soy. Y de una manera tímida me siento orgullosa de mi misma por ser capaz de no dejarme vencer. El dolor tiene un sabor amargo, lo conozco, ya no me asusta, soy capaz de mirarle a la cara y sonreirle pq ya no puede conmigo. La vida nos lleva por caminos desconocidos y lo bueno que traen los años es la experiencia, que nos da ventaja en la batalla.

Romper, siempre se me ha dado mal. Hoy alguien me ha dicho que soy feliz, y le creo pq es cierto.

Llueve. No importa. Ya no.

El otoño es así, lleno de una locura dulce de nostalgia, el verano queda lejos y el invierno llama a nuestra puerta. Mañana seguro saldrá el sol y la lluvia solo sera niebla en el recuerdo.

Oporto

2011-12-02T09:46:00.003+01:00

He pensat que podríem tornar a Oporto.
Oporto és bonic sempre que torno amb tu. Sempre les coses són més fàcils i els dies més clars. Plou mentre dinem sota un tendal i fa sol anant amb vaixell. Passejant per la bora del riu contemplant les marques d'altres inundacions, a cobert sota els pilars d'un pont veient la pluja sota un fanal.
Oporto te gavines, que canten i que roben el menjar dels gats. Te pujades i te moltes baixades. Mirarem un cel de roba estesa i correrem pels jardins de les muntanyes. Els dolços ens faran venir salivera i farem un cafè al local més antic de la ciutat. Pq Oporto sempre te promeses de dies millors.
Pq he pensat que podríem tornar a Oporto i no tornar.

Empacho poetico

2011-12-02T09:41:00.002+01:00

No estic pas gens segur que tots els càlculs

No estic pas gens segur que tots els càlculs
que he fet siguin correctes. de vegades,
quan un es pensa que té controlat
el jaient de les coses, se li giren
i li provoquen cobriments de cor,
per dir-ho amb una mena d'eufemisme.

Tampoc s'hi val a fer jocs de paraules
perquè tothom sap que la vida és dura
i no regala res. I doncs, què em queda?

M'agradaria veure'm amb els ulls tancats,
per descobrir què hi ha darrera
d'aquesta paret llisa de la fosca.

Potser el no-món és un prodigiós
reialisme de no-gent que, com si res,
s'ha desentès amb el vent d'un sol gest
de les foteses que ara em preocupen.

Miquel Marti i Pol

Em dono de baixa

2011-12-01T23:58:00.000+01:00

Es possible? Vull dir, si no ens agrada alguna cosa la podem canviar, si no t'agrada la tarifa del mòbil la canvies i fins hi tot et pots donar de baixa. Jo avui he decidit donar-me de baixa pq hi han coses que han de ser un NO rotund i ja es hora que el digui en veu alta. La informació no sempre és poder.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Tardes tontes, tontes tardes

2011-11-28T18:38:00.002+01:00

Hi ha dies, hores, moments. Hi ha gent, grups, persones. Que viuen la tragèdia des de un punt de vista còmic. Gent que treu la puntilla a tot i tot són anècdotes a explicar. Gafes, pupes o senzillament mala sort, però els passa de tot. I ric. No en plan cruel, però en aquelles tardes tontes en que el cansament es feixuc i les hores no acaben de passar, la història més absurda pot ser motiu de rialles incontrolades. I és llavors que la tonteria s'apodera d'una i ja no pots parar de riure. Tot et fa gràcia i tot és absurdament divertit. I ja no hi han ganes de treballar, només de passar l'estona entre bambalines i ordinadors. Entre "qüeris" i confusions d'any. Entre morts d'avorriment i cadires trencades. M'encanten aquestes tardes de rialles, de moltes rialles absurdament divertides.

Pq...

2011-11-27T17:49:00.000+01:00

Només volia dir que sense adonar-me he oblidat tots els pq, en un dia com el d'avui que no és ni tan sols especial, volia que ho sapiguessis. Si és que això importa ja. I si jo he estat capaç d'oblidar-ho se que tu també...

Tornem a la rutina

2011-11-26T11:25:00.000+01:00

Costa, sobretot costa arrancar. Després deixes passar el temps i les coses sempre tornen a lloc. I sort en tinc que tot sigui així. Allunyar-me el més ràpid possible de la confusió i el no saber del cert, el no tenir les coses clares i la vida que vull. Però el consol de la calma futura, del silenci, alleugereix la tardor i la seva nostàlgia. Si és que encara el món és capaç de seguir, buscant allò que dona sentit, pq jo no?
Torna la rutina amb les seves tardes fosques, amb el fred enganxat a les finestres i les llums de Nadal a tots els carrers. I no puc més que donar les gràcies a un silenci que s'estén més enllà de mi.

Deep blue something

2011-11-24T11:35:00.002+01:00

No, no m'he tornat boja ni molt menys vull fer publicitat. Encara no he venut la meva anima al diable. Però m'ha cridat l'atenció aquest anunci per la seva cançó. Fa molts anys que la conec i sempre que l'he tornat a escoltar a estat simplement per casualitat. Una tarda per Temple Bar, un anunci per la TV.... M'agrada, m'agrada molt. I és que va formar part de la banda sonora d'un "mini" projecte. La culminació, bé no, la culminació va ser un vídeo clip casolà de lo més divertit. Crec que corre per casa el cd amb la versió final del projecte. Algun dia l'hauria de buscar i compartir. Això si els drets d'autor no m'ho impedeixen es clar.
Cada vegada tinc més clar que em vaig equivocar de professió!

Breakfast at Tiffany's

The Whalking Dead

2011-11-23T12:40:00.002+01:00

Quina por!!!
Vale, pot sonar infantil, però que hi ha més aterridor que un mort vivent? Un no mort que a sobre es vol menjar als vius???? Cosa que no puc acabar d'entendre per molt que ho vulguin justificar dient que és a causa dels instints. De fet, si hagués de ser així, també haurien de ser una llibertins, no¿¿¿??
Total, que avui estrenen en obert la segona temporada de la sèrie més aterridora del moment. Creuem els dits pq mai ens passi una cosa com aquesta o com a mínim no sobreviure a un cataclisme com aquest.

Improcedent

2011-11-23T12:09:00.002+01:00

No tinc ganes d'escriure, ni de parlar. És un mal estar general, una opressió al pit. I és que m'indigna, em repugna, les maneres de fer, la hipocresia i el paripé. Ahir per la tarda, a ultima hora, van acomiadar a una companya. Només pel simple fet de trobar-se en mig d'una guerra de poders, una carrera d'obstacles, ser el cap de turc. I és que acaba sent insultant que després de tot l'esforç, la dedicació, els anys i la fidelitat t’acomiadin tan sols per ser "danys col•laterals". Amb un xec i apà per la porta del darrera. Humiliant en el moment que mencionen la teva vida personal com excusa patètica a no voler assumir les conseqüències dels teus actes com a responsable. Vomitiu voler ser el màrtir quan has estat el botxí.
I és que cada vegada resulta més desesperançador treballar en un món com aquest. On no regnen els ideals, ni la unitat. Cada dia es fa més feixuc hipotecar la meva vida per un lloc en el que no hi crec. On no hi ha futur per mi. On dia rere dia et demostren que viure sota l'ombra de la por no només és cosa de dictadors. M'agrada la meva feina, la majoria de les vegades, però no crec en el tipus d'empresa que es fomenta, la falta d’escrúpols, la falta d'objectius comuns. Se que no visc en un món idíl•lic, però no cal conviure tampoc amb les misèries del món.

Temps era temps en la historia

2011-11-22T12:24:00.000+01:00

"Ahir vaig perdre un vaixell i vaig guanyar un mar. El dia es una partida i qui arrisca s'hi pisca. Sempre s'hi acaba deixant els dits. Les ancores per frenar el vent i les veles per acariciar la tramuntana. El vent del nord sempre portara noticies fresques. I a dalt de la cofa el grumet mes petit de tots. Mariners com que bufa el vent ara toca cantar la cançoneta de l'adeu siau i ens veiem mes enlla de la sortida del port, despres de la posta de sol. Mismo sitio, misma hora."
Es d'aquelles coses que apareixen al fer trasllat i sempre acabes pensant "pq no ho vaig llençar?".

Published with Blogger-droid v1.6.8

Jalapeños

2011-11-21T14:46:00.001+01:00

Despres de mil anys buscant, perfi, he trobat jalapeños frescos. Ara ja podre fer la recepta!! Domani dia de serie i de sopar. Bona companyia i un sopar d'allo mes picant.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Finals de celebracions

2011-11-18T10:44:00.002+01:00

I seguint el ritme de la pluja en aquesta tardor, acabem la setmana de la millor manera possible. Espero us agradi tan com a mi!

Chris Garneau - "Fireflies"

San Crispin

2011-11-18T10:07:00.002+01:00

Demà és el dia de San Crispin, serà la tercera vegada que celebrem la nostra festa grossa. Les tradicions són esdeveniments que a força d'anys formant part de la nostra cultura. Potser aquesta tradició sigui petita, però nosaltres la festegem realment com una cosa nostra. Aquest any ens hem obsequiat amb unes postals plenes de desitjos i bones intencions i per suposat amb un bon pastis. El primer pastis oficialment en la meva casa nova, en el meu forn nou.

San Crispin sense voler també es van convertir amb una altra data senyalada, i mirant enrere somric resignada amb la vida i les seves maneres de fer. Amb les mitges veritats i els canvis de parer. No m'entristeix, ni tan sols sento nostàlgia, només resignació. I em consolo pensant que llavors tampoc va ser tan important i en això sí que vam estar d'acord.

Ho sentiu?

2011-11-18T01:15:00.003+01:00

Es mes de mitjanit i a fora plou a bots i barrals. Tot roman en calma. Els veïns de mica en mica es van adormin i algun cotxe despistat encara busca on aparcar. Dins, la casa es gairebé a les fosques, el vaporitzador glopeja bafarades de fum i els ulls se'm tanquen senes poder evitar-ho. Per sort dema es divendres i tot acabarà.

Published with Blogger-droid v1.6.8

De peus a terra

2011-11-17T09:00:00.000+01:00

Al síndrome d’abstinència se li diu tenir mono. Doncs jo avui tinc mono de somnis. I no parlo de somniar amb sofàs, ni amb res que em lligui aquí. Tinc mono de viatjar, de tornar agafar un avió i que em porti lluny, molt lluny. Tan lluny que al girar la cantonada torni a ser aquí. Sentir de nou el neguit de fer la maleta, les papallones a l’estomac just abans que l’avió engegui els motors i s’enlairi. Anar a parar algun lloc desconegut, o no, veure el cel amb uns altres ulls, olorar els nous perfums de ciutats diferents. Recórrer, vagabundejar sota les llums dels fanals. Descobrir el món amb els meus ulls. I menjar, provar coses noves i delicioses que fan a cases estrangeres. Imaginar com deu ser la vida de la gent que viu allà, somniar en no tornar i ser diferent. Que tot sigui diferent, trencar amb la rutina grisa i escapar del temps.
Tinc mono de explorar, de conèixer, de saber, de perdrem una vegada més. Tinc mono de ser estrangera, de sentir nostàlgia de la terra. D’anar amb bici seguint els canals, buscar la felicitat allà on s’amagui. No preocupar-me pel rellotge, no ser un esclau de la vida. Seure en un banc i veure la gent passar, escriure en un bloc tot allò que la memòria no retindrà, posar banda sonora a cada pas. Si plou, que plogui, si neva que ho faci bé i si tinc la sort que brilli el sol ballarem i cantarem. Mil fotos per gravar a la retina les imatges que el temps dissoldrà en un mar de foscor. Tinc mono de tornar a ser jo, un jo que no es conforma i que busca i busca un altre lloc. Mil aventures que esdevindran passat un cop torni a posar els peus a terra.

La guerra de los botones

2011-11-16T10:30:00.000+01:00

Qui no ha vist "Los Chicos del Coro"? Encara recordo una tarda d'hivern, en les ultimes sessions dels cinemes Oscar, anar a veure aquella pel•lícula que tan em va agradar. Després han vingut altres títols com "Bienvenidos al Norte" (boníssima!), El pequeño Nicolas, Amelie, Un largo domingo de noviazgo,... i alguna altre que ara se m'escapa. M'agraden actors com Gérard Jugnot, Kad Merad, ... Segurament siguin les seves expressions, aquest posat entre còmic i nostàlgic. Ara que estrenen de nou nova pel•lícula, una reposició però no per això desmerescuda. El trailer genial, ara esperem el resultat final!

Foto del dia

2011-11-15T19:20:00.000+01:00

Estar

2011-11-15T11:22:00.002+01:00

Estic, estic per estar, i m’aguanto com el dia. Són les conseqüències de fer de cangur. Refredada gràcies als virus d’una nena preciosa a qui no li agraden les farinetes i es revela contra el món de la única manera que sap, cridant a ple pulmó i plorant i plorant com si li anés la vida. I mentre ella deu dormir a casa seva jo visc una vida d’adult engabiada en aquestes quatre parets, literalment, grises. Mirant per la finestra com plou sobre Barcelona i somniant entre boires com seria la meva vida lluny d’aquí. Serà el malestar que fa que avui tot vagi a càmera lenta i Bora Bora em quedi una mica més lluny. Serà la febre però crec sentir el sol sobre la pell i la sorra sota els meus peus. I això que les llums de Nadal ja recorren la ciutat, encara sense encendre, donant una sensació de fred, de soledat. No ens ha tocat la loteria així que els somnis quedaran hivernant a l’espera d’una nova primavera. Sense bitllets per una Roma que no espera i sense gaires més plans a la vista. Estic, esitc per estar i m’aguanto com el dia.

Déjà-Vu

2011-11-14T12:29:00.001+01:00

Pq les coses venen sempre una darrera l'altre, acordions, París.... Casualitats de la vida en una tardor de pluges per Barcelona. De paraigües, de música i balls sota la pluja.
Farem com l'Amelie amb moto per París!!!

Criticarem les noves modes de pentinats

2011-11-14T11:24:00.003+01:00

Si aquest any hagués de ser l’any d’alguna cosa segurament seria l’any de Manel. Potser pq van ser la banda sonora de l’obscuritat. Potser pq vam acabar a dalt de tot de la muntanya en un concert de poble, a primera fila. Potser pq cadascuna de nosaltres en les seves lletres ha trobat la seva pròpia història. Potser pq ha estat la banda sonora d’un any al complet que ha girat de nou per donar-nos futurs diferents. Potser pq Berlín no seria el mateix si no tingués pel seus carrers un alemany que te accent argenti que sap cantar el “Deixa-la Toni”. Potser pq ja no sóc amiga teva i no tinc res a veure en si ets o no ets feliç. Però sempre hi ha cançons especials, que t’agraden, que quan sonen per casualitat et dibuixen un somriure. M’agrada anar amb cotxe i que soni Benvolgut en els altaveus, volum al màxim, camí de Malgrat. Potser també pq no dic mai paraulotes i de tan en tan sempre va ver dir que “canten de puta mare i ballen de collons”. Potser pq visc a Barcelona i m’agraden els seus carrers, els seus dies i només pronunciar aquest nom m’identifica i m’emociona. Potser pq només sóc ja un record mig trist que se’t creua pel cap una mala tarda. Potser pq canten en català i últimament això esta poc valorat. Potser pq tots tenim una cançó per a cada moment, per cada record, per cada moment feliç, per cada somni.

En aquesta tardor, que es presenta capritxosa, que dia a dia vol una cançó diferent, redescobreixo de nou una cançó que ja m’agradava, que ja havia sentit abans un munt de vegades, que trobo bonica pel seu missatge dolç, d’un futur no molt llunyà on tots serem vellets i somriurem a la vida que hem tingut.

PD: Tens raó!! Però la veritat és que el text està inspirat en la foto que vaig trobar per casualitat i vaig pensar que algún dia seriem així... :p

Encara que ja no hi siguem

2011-11-13T14:16:00.005+01:00

Ahir per la tarda-nit vam acabar de festa d'aniversari a Malgrat. Mentre deixàvem passar el paisatge de tardor una vegada més vam posar banda sonora al nostre camí. I per un moment vaig recordar la de vegades que hem fet aquest camí. Desafinàvem cantant la cançó que tan ens agrada i rèiem. L'una ens ensenyava com ha apres a escriure el seu nom i l'altre plorava pq les papilles no li agraden. Som unes tietes una mica rares, sort que la M. ens ho perdona tot.
En algun moment durant el sopar es va dir que tot estava "aquí dins" (en algun lloc prop del cor), encara que ja no hi siguem, encara que només ens veiem tres cops l'any. Ara ve Nadal, ja qui marxa a Vancouver, hi ha qui necessita desconnectar. Però els llaços vermells es reafirmen una vegada i una altra en nits com les d'ahir.

Somnio amb un sofà

2011-11-10T12:06:00.004+01:00

Serà l'edat.

Però les incomoditats de la vida ja no van amb mi. Serà l'edat. Però cadascú somnia amb el que vol i jo no veig el moment que arribi el meu super sofà. Aquell que donarà forma a les meves tardes i al meu menjador. Meu.

Visites

2011-11-09T11:15:00.003+01:00

Ahir vaig tenir visita. I vaig dir de tot cor que les portes de casa meva sempre estarien obertes per quan volgués tornar. Se i entenc que aquesta nova situació se'ns fa "extranya", que ens hem de recol•lar. Habituar-nos a la nova rutina.
Però em va agradar que vinguessis, que parléssim com si res, que sopéssim Madras i comentéssim la sèrie dels dimarts. Hi han coses que no trobo a faltar i en canvi la vostra absència pesa en el silenci de les tardes sense vosaltres.
Tenim pendent moltes coses, tenim pendent una vida sencera planejant nous viatges!

Un largo domingo de....

2011-11-07T16:01:00.002+01:00

Diumenge per la tarda i no para de ploure. La casa s'ha tornat a quedar sola però una mica més plena. Quan tot torna a lloc és moment de seure al "sofà" i treure les teles. Faig i desfaig mentre la tarda cau i les ombres entren de nou per les finestres. La televisió de lluny murmura pel•lícules velles de sèrie B i poca cosa més. Cansada de res interessant busco i rebusco entre el meu gran desordre alguna peli que tingui per veure.
Orgullo y prejuicio (No, millor la sèrie però és de vuit episodis i no tinc temps)
La joya de la Familia (Tampoc, peli de Nadal per veure al Nadal)
(I alguna d'acció??)
Underwold una, dos i tres (massa acció)
Les corniques de Ridick (vista mil vegades)
(Dibuixos??)
El viaje de Chiiro (m'agrada però no em ve de gust)
El castillo ambulante (també m'agrada molt...mmmm... és una opció... però no)
(Buffff que difícil....)
Un largo domingo de noviazgo (pq no???)
Total que ja tinc peli fins després de sopar. Per després de peixos taronges. Per després d'anar a dormir.

Una historieta

2011-11-04T20:05:00.003+01:00

Us vull parlar d'algú ja conegut per aquestes contrades. El protagonista que tot i ser de color taronja i viure en una peixera no es diu Nemo. El Corso te nom de temps, de temps i d'aventures. Va néixer sense saber que acabaria en pocs dies en una parada en una fira d'una ciutat anomenada Barcelona. Entre milers de germans i amics vivien tots junts en peixeres petites que inundaven la vista de colors de tot aquell que passava per allà. No li he preguntat mai en que somniava quan a les nits el firant tancava els llums i marxava a dormir. De que parlava amb els seus veïns de peixera o si trobava a faltar la seva mare. En Corso va venir a viure amb mi per casualitat, l'atzar va jugar un paper principal. Ni ell ni jo sabíem llavors tot el que esdevindria en el futur.
Ara que som vells ens mirem l'un a l'altre i sovint obrim l’àlbum de fotos per recordar les aventures. Parlem de tots els llocs que hem estat. Jo li recordo l'illa Tortuga, de les palmeres verdes i del desert de roca. Ell em parla de cascades sense fi i de les animes del temple maleït. De princeses i sirenes. De gripaus i fantasmes.
Ens trepitgem les histories, les anècdotes tenen mil variants i no trobem mai una única versió. Esclatem en atacs de riure quan de sobte ens imaginem de nou sobre la nau solcant les onades. Amb el vent a favor i els pirates disparant els canons a traves de la tempesta.
En Corso i jo també hem volat en globus i hem fet d'Indiana per les selves de la India.
Tenim una gran historia junts. Som amics, companys d'aventures i còmplices de la soledat.
En Corso es mes vell que les tortugues i jo ja no el puc seguir en les noves aventures... Qui sap potser en una altre vida nomes es deia Puff.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Em farà gràcia?

2011-11-03T18:47:00.003+01:00

De ben segur algun dia seré així de velleta. Tan vella que ja no m'importi la moda, ni els colors, ni les sabates. Pq aniré sempre amb sabatilles o sabates còmodes, d'aquelles tan lletges que venen a la farmàcia. El cabell blanc, agresta, indomable, cavalcarà en el vent mentre les meves mans arrugades intenten recollir-lo per a que faci una mica de goig. Somriuré amb unes dents que igualment cares, ja no seran del tot meves. Potser el temps ja m'haurà començat a robar les paraules, d'amagatotis, entre les ombres de la nit. Oblidaré on he guardat les claus, les mitges, la família. Seré velleta i jugaré a cartes en el casal, faré safareig i aniré a comprar només per parlar amb algú. Potser hagi canviat d'opinió i tingui un parell de gatets, o potser en Corso sigui encara la meva única companyia. Murmuraré allò de "Aquesta joventut" quan el jovent passi pel meu costat amb empentes i rialles.

No se si em farà gràcia ser tan velleta, però podré fer el que vulgui pq tot estarà permès.
Els dies seran curts, no importarà l'estiu o el hivern, pq la vida s'escaparà com un riu salvatge en busca de les meves claus....

Rentadores

2011-11-02T15:50:00.003+01:00

Busco rentadora. I la cosa no està fàcil. Resulta que he de tenir molts punts en compte. Resulta que he de fer un master per saber de que estan parlant quan hem detallen les característiques de la rentadora. I jo no entenc res de res. Vull quelcom assequible. Vull que renti i punt. Vull que centrifugui i punt. Necessito algú que m'aconselli i em guií en aquest món extens de rentadores de totes classes i colors. De suplements i programes. De consum i energia.
Busco rentadora, m'han regalat una rentadora i he d'escollir una entre totes les rentadores que existeixen en el mercat, i n'hi han moltes! Algú sap d'una rentadora que renti quan hagi de rentar, que no sigui caríssima i que gasti poc?

Rellegint

2011-11-01T16:23:00.003+01:00

En el tren camí de casa, sota un cel d'un gris lilós, avorrida he estat rellegint el meu blog. Recordant els moments que em van portar a dir tot el que vaig escriure un dia. I m'he adonat d'una cosa curiosa. Es casualitat que les poques vegades que parlo de tu apereixis? Com si t’hagués conjurat, com si et “pitessin” les orelles i haguessis vingut a veure que remugava? O potser es que des de l'anonimat que et permet la xarxa, visites de puntetes les boires del meu pensament? Be, de fet sempre tinc el dubte si ets o no ets. Si nomes ets una mala passada de la meva imaginació. De fet ara ja hi ha moltes coses que dubto si van ser o no. De ben segur tot sigui cosa meva...
Saps, si sabessis lo diferent que es tot, les coses que he fet, el món que he vist, lo capaç que he estat de sobreviure i de ser una dona "independent".
En el tren camí de casa, Barcelona ja queda just al davant. Aviat arribaré al destí i les boires desapareixeran de nou.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Sant Quintí

2011-10-31T11:08:00.003+01:00

Avui és el sant del meu rebesavi. Un senyor pèl-roig, amb males puces i una mica faldiller. No és que jo l'hagués conegut, senzillament el conec a través dels ulls del meu avi. A través dels ulls d'un nen de la postguerra, que va perdre el seu pare, i juntament amb la seva mare i els seus germans es van veure evocats a la gran misèria que va haver de viure tota la gent de la època. Rectifico, la majoria de la gent de la època. I és que el meu rebesavi era el capatàs d'unes finques el qual de menjar no li faltava. Però mai va tenir la gentilesa de compartir amb els seus allò que tan mancava. Però de ben sabut que escalfava el llit de dones casades i corria el rumor que més d'un fill bastard, que altres homes passaven per seus, corria per la zona. De fet, hi ha un senyor que podria ser el germà bessó del meu avi que viu per terres castellanes i que tothom te assumit el seu origen.
I tota aquesta història familiar de familiars que no conec, de gent que no podria dir estar orgullosa de la qual descendeixo només pq avui és el dia de Sant Quintí. Un dia el qual passarà a les nostres memòries només pq és per fi l'últim dia de tots, de cinc anys extraordinaris.

Diferents impressions

2011-10-28T19:45:00.002+02:00

De vegades, per no dir sovint, ens deixem endur per les primeres impressions. Pel que de cop i repent ens fa sentir aquella persona que acabem de conèixer. Per una impressió errònia, o no, del que ens transmeten els desconeguts. Però aquesta impressió necessariament no te pq coincidir amb la que el desconegut te de tu. Avui que he sabut les dues versions d'un d'aquests instants, me enfadat. Sí, i això que la cosa no va amb mi, o potser si i molt mes del que crec. De segur no m’hagués hagut d’assabentar. Ara, he pres partit. Ho he trobat estúpid i infantil, no era per tant. Però el pitjor de tot es que, amb el pas del temps, veus com els que tan deixen fer i dir el que vulguin no recorden que un dia, i no molt llunya, van ser ells qui no es tallaven ni un pel en comentaris i exigències. Que sense ser fetes de mala fe sí eren abusives i de mal gust. En fi mal regust de boca en un dia tan important. En un dia que hagués pogut ser l’últim. I com diu una persona a qui m'agrada llegir, jo avui agafaré el zèppelin i volaré lluny d'aquest moment pq no es digne, ni ha estat a l'alçada de les expectatives.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Moments irrepetibles i fotos desenfocades

2011-10-28T13:54:00.003+02:00

La foto, borrosa, mal enquadrada i poca llum. El moment irrepetible, la nit per no oblidar mai. Aquest cop prometo no oblidar que el primer sopar va ser un bikini amb pernil salat, ni que la primera cançó va ser la de Friends. Sort que us tinc a vosaltres que sou sempre un complement molt important a la meva memòria.

Acordions (La Noyée)

2011-10-28T13:01:00.003+02:00

En aquests dies que sonen els acordions sota la pluja gris i tot fa recordar a Paris i encara no tinc molt clar el pq, arriben les visites d'amics de terres llunyanes i porten alegria i llum. Porten moments inoblidables sota el braç entre farines i sucre glaç. Porten també mil històries d'aquelles noves terres que ja anomenen casa seva, porten idees noves per noves formules que endolciran rialles. Un munt d'aniversaris per celebrar coberts per una fina capa de fondant de color del cel.
És ara que vol sortir el sol que ja tenim el numero del pròxim sorteig en el que ens farem immensament rics i ja no haurem de treballar mai més. I podré viatjar tranquil•lament tan de temps com vulgui i tornar o no a una casa que ja anomeno casa meva. I podré tornar a Paris, a Roma i a Hoi An.
Ara que sonen els acordions en la banda sonora de la meva nova tardor, ara que venen els amics de terres llunyanes, ara que vol tornar a sortir un sol somrient ara és el moment de ballar, de tararejar cançons alegres, ara és el moment en el que hem d'estar més animats! De sentir-nos feliços, de somniar.

Tinc molta son

2011-10-27T13:52:00.002+02:00

No se pq serà, potser només és el canvi de temps, la proximitat del canvi d'hora, les fulles mortes que cobreixen Barcelona o l'aire del nord que bufa últimament, però jo tinc molta son. Passejaria per casa en penombra, arrossegant les sabatilles pel terra, amb la bata del pijama i mig despentinada. M'estiraria hores i hores mirant el sostre de l'habitació escoltant el sorolls que fan els veïns a dins les seves cases, els cotxes passar quatre pisos més avall i el trompetista que tinc com a veí de l'edifici del davant, que assaja una vegada i una altre la mateixa cançó, desafinant i sense defallir. Voldria que plogués, a bots i barrals, sentir els trons ressonar dins el meu pit i deixar passar la vida en un llindar tranquil i calmat. Donar corda al tocadiscos i ballar pels carrers d'una ciutat adormida.

Tardor d'octubre

2011-10-25T16:32:00.000+02:00

Pq serà que la tardor, l'octubre, sempre ve acompanyat de banda sonora??

Amelie.

Vull saber?

2011-10-16T23:47:00.002+02:00

M'agradaria, o no, saber que m’esperarà dema? Si pogués veure per un foradet tot allò que esdevindrà... Potser llavors fa temps hagués agafat les maletes i hagués emigrat a una altre vida! Volem o no saber el nostre futur? Vivim amb l'esperança que el dema sempre serà millor o inclús a vegades somicant per un passat que ja no tornarà. Però sempre descontents amb un present efímer i inestable. Dema. Que serà de nosaltres si ho poguéssim saber. Jo, de segur hagués viscut aterrada comptant els dies per allò o per allò altre. Ara que visc en la ignorància de no poder saber tinc fe i esperança que dema serà segur un dia millor.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Sense marxa enrere

2011-10-14T13:05:00.004+02:00

Hi ha moments en la vida que conviuen el passat, el present i el futur. Viure sobre el canvi, girar i ser conscient del gir. Paraules, promeses, cites, pizzes i series. Qualsevol lloc serà millor i serà pitjor. Qualsevol lloc serà, segur, un camí a recorre sols.
Ja no serà mai més una clau blava que obre les portes del cel, ni una bústia oberta. Serà només el que vulguem que sigui, serà només un futur entre molts a escollir. I per sobre de tot continuarem sent el que hem estat fins ara, pilars, llaços vermells, passat, present i futur.

Per fi ha arribat el dia

2011-10-13T11:46:00.004+02:00

D'acord, avui estic que tiro coets. Tan contenta com si m’hagués tocat la loteria o hagués trobat el significat de la meva vida. Tan contenta que sortiria al carrer a trepitjar fort Barcelona, gaudir del canvi climàtic i de l’anomalia que jo estigui contenta i feliç. I és que tot i pensar el contrari avui per fi serà oficial, súper oficial!!! I tinc un formigueig nerviós a l’estomac i em posaria a ballar, a cantar, i riure, molt. Després de tots els nervis viscuts i de les obscuritats assetjant els meus dies, avui les coses s’han girat del dret i el món ja no està del revés. I cantaria i ballaria, saltaria i riuria. Aniria de concert, al gym i a la platja. Aniria de festa i de viatge, un viatge molt lluny. Pq avui em sento plena d’energia capaç de tot (sí, avui em trobo al cap de munt de la meva muntanya russa emocional). Somnis que es fan realitat i projectes de futur que emmascaren la rutina avorrida. Serà just com jo vulgui que sigui, serà just tot el que vull que sigui. Serà com sempre havia somniat i serà tot per mi!

Extrems de fils

2011-10-11T17:14:00.003+02:00

Avui, tirant de dos fils, buscant l’extrem de temes diferents m’he sorprès veient que l’extrem d’un era el final de l’altre. I m’he quedat mirant un fil que just em portava a l’altre mà, sorpresa, amb cara tonta, m’hagués posat a riure. I tot i corre el risc de semblar una boja m’he sentit inspirada i alegre, malgrat el dia gris que porto. Els ulls oberts com a pomes i un somriure estúpid d’orella a orella, pensant que el món de vegades és sorprenentment petit. I que a vegades comparar taronges amb peres no és una idea tan descabellada, no? Hi ha qui diu que tots entre tots estem connectats per menys de set vincles. Potser no només nosaltres estem connectats els uns amb els altres, potser tot està connectat. I si fos així doncs no estem tan sols com creiem. Així tirant de contactes podríem acabar a l’altre punta del món escoltant una cançó que surt en una pel•lícula i a la vegada pels altaveus d’un cotxe camí de casa.

Algú s'ha adonat que és un dia gris?

2011-10-11T13:42:00.001+02:00

Stigmas

2011-10-11T12:06:00.003+02:00

Just ahir ho pensava. Com qui no vol la cosa estava desenvolupant una nova teoria metafísica. Bé, diguem-li teoria a la norma general dins d'una realitat totalment subjectiva. I és que el esdevenir d'uns fets o exposar sobre la taula un moment en concret m'ha fet adonar que d'alguna manera som esclaus del nostre passat. Però no parlo dels actes que han esdevingut a la nostra vida, si no de molt més enllà, de la vida dels que ens precedeixen. I a la vegada aquests dels seus antecessors. Una cadena sense fi, en definitiva. D'alguna manera que encara no he arribat a esbrinar, tot i viure en una societat lliure (i sempre parlo teòricament), en un sistema capitalista i diplomàtic (recalco lo de teòric), no som més lliures que tota la gent que viu sota els estigmes d'una casta a la India.
La casta dels brahmín (sacerdots), la casta dels khatriya (guerrer),els viasya (comerciant) i els sudras (classe més baixa).
Pq naixem com morim, i els fets esdevinguts entre un fet i l'altre no son més que repliques inexactes del que un dia van fer els nostres pares i els nostres avis. Arrosseguem errors, maneres de fer, sentiments i fins hi tot arrosseguem vides dins la nostra pròpia vida. Llavors lluitar per uns somnis els quals surten del que esta establert potser no és més que una utopia a la qual només uns privilegiats arriben.

No se, segurament hi hagi de donar unes quantes voltes més per acabar de polir molts dels buits que te aquesta teoria...

Negatiu

2011-10-10T18:28:00.003+02:00

El fet és que cadascú és com és. El fet és que sóc negativa i no ho puc evitar. Potser, i només potser, si brilla el sol i les coses estan tranquil•les puc ser una mica més gris. Però en altres temporades caic en la rutina d'haver de demanar disculpes constantment i les coses es tornen més fosques que de costum. I ja m'ho diuen, i sóc capaç de reconeixeu, però no vull fer-hi res.
I si per postres la rutina s'omple de traves i pals a les rodes doncs deixem-ho corre. Pq requereix massa energia ser positiu, requereix molta energia fer realitat els nostres somnis. I canviar no és al nostre abast. Serà el mal karma, serà. Serà que no ha de ser i anar contracorrent senzillament no esta fet per mi. Serà que si les coses no surten a la primera em torno daltonica i ja ho veig tot en blancs i negres. Serà que cadascú és com és i jo sóc així.

Coses que quedaran pendents.

2011-10-08T16:06:00.003+02:00

Quan al llarg de la nostra vida prenem una decisió deixem escapar trens que difícilment tornaran a passar. Jo porto camí de deu anys penedint-me o preguntant-me que hagués passat si hagués arriscat la meva seguretat per una aventura d'aquelles que de segur hagués explicat als nets (que ja no tindre). I cada any com un ritual em presento allà en la data clau per trobar-me de nassos contra una estació de tren buida. Pq se que per allà passarà un tren sense parada i el veuré passar de llarg, un any darrera un altre. Suposo que es una manera de castigar-me, de maltractar-me, de fustigar-me. Estic convençuda, com ho estava llavors, que l'aventura hagués acabat molt malament, però no m’hagués passat la vida penedida d'haver estat tan covard. Com diu una bona amiga: penedeix-te sempre del que no has fet mai del contrari.
I ara un cop passada la vida ja no hi ha valor per un somriure ni un que tal la vida. Ara que vivim d'empentes dissimulades i moments que no es repetiran soc incapaç de reunir el valor de mirar-te de nou a la cara i preguntar-te que tal et tracta la vida... Pq ja se que seràs pare, que vius tranquil amb algú que t'estima i que tampoc trobes el valor per venir a dir-m'ho com si res.
Trens que passen i passats quedaran. Potser l'any que ve trobi les forces que no he trobat tot aquest temps, qui sap si potser ens trobem de nou en l’estació i puguem parlar del temps com dos coneguts mes.

Octubre?

2011-10-07T20:02:00.005+02:00

Ho heu vist? L'octubre ja s'ha colat en les nostres vides sense fer soroll i fent de les seves. L'octubre ja no porta penes ni tan sols records d'altres vides. L'octubre ve amb la cara neta i les mans a les butxaques, però amb un mig somriure maliciós que anuncia nous futurs i nous passats. El meu "octubre pudent" no es mes que un nen petit maquinant noves malifetes. Se que hi haurà llàgrimes, comiats que no finals i futur. Per fi l'octubre porta llum i demas. M'ha obert les portes i ja no les vull tancar. Moments de canvis reals, de lluitar pels somnis, d'empentetes d'aquells que ens estimen. Ara que per fi ja surto en els agraïments d'un llibre (i en primer lloc!), ara que se que totes portem el camí a Damme gravat en la memòria i mes endins, ara se que no em podrà retenir res per llençar-me endavant. M'agrada que sigui l'octubre qui em recordi aquests detalls de la.meva vida que amb tanta facilitat oblido quan les ombres volen tornar.
Ho heu vist? L'octubre torna a viure entre nosaltres i ja no fa por, ja no diu allò que no s'ha de dir i nomes somriu al hivern que s'acosta.
Published with Blogger-droid v1.6.8

Boniques paraules i millor dedicatoria

2011-09-29T18:59:00.003+02:00

Repassant divendres poetics sense obrir m'he trobat amb un de juny que m'ha fet somriure i vull compartir-lo amb qui vulgui parar-se i llegir, i sentir, i escoltar.....

"Dedicat a tots/totes els que han ballat amb aquesta musica
Sense paraules. Nomes amb emocions i records molt presents, per als de mes de 40 anys, els menors cal que escoltin aquesta cançó un parell o tres de vegades....ho entendran tot i si la ballen , encara mes... "

SUZANNE Leonard Cohen ,

Suzanne takes you down to her place near the river
You can hear the boats go by
You can spend the night beside her
And you know that she's half crazy
But that's why you want to be there
And she feeds you tea and oranges
That come all the way from China
And just when you mean to tell her
That you have no love to give her
Then she gets you on her wavelength
And she lets the river answer
That you've always been her lover
And you want to travel with her
And you want to travel blind
And you know that she will trust you
For you've touched her perfect body with your mind.
And Jesus was a sailor
When he walked upon the water
And he spent a long time watching
From his lonely wooden tower
And when he knew for certain
Only drowning men could see him
He said "All men will be sailors then
Until the sea shall free them"
But he himself was broken
Long before the sky would open
Forsaken, almost human
He sank beneath your wisdom like a stone
And you want to travel with him
And you want to travel blind
And you think maybe you'll trust him
For he's touched your perfect body with his mind.

Now Suzanne takes your hand
And she leads you to the river
She is wearing rags and feathers
From Salvation Army counters
And the sun pours down like honey
On our lady of the harbour
And she shows you where to look
Among the garbage and the flowers
There are heroes in the seaweed
There are children in the morning
They are leaning out for love
And they will lean that way forever
While Suzanne holds the mirror
And you want to travel with her
And you want to travel blind
And you know that you can trust her
For she's touched your perfect body with her mind.

Entre llums i ombres

2011-09-29T18:18:00.004+02:00

Ara que ja ha passat l’estiu, ara que els dies son notablement molt més curts, ara que tinc a la punta dels dits el aconseguir un gran projecte, ara que començaré de nou les meves classes matinals dels dissabtes, ara que de mica en mica recupero la meva rutina després d’un “kit-kat” espectacular, ara que tot vol començar de nou, ara precisament ara apareixen de nou les ombres. Respiro profundament, inspiro per no deixar-me endur per les meves pors, per la negativitat, per la pena, per la desesperació, per l’agoviament, per no deixar-me endur per les ombres.
Però és complicat, en la ment s’amunteguen pensaments, prediccions de gitana i mals d’ull. Potser ploraria de nou, en tinc ganes, però ara no puc. Tinc altres coses a fer, tinc paper de paret que comprar, colors que escollir, taules que pintar i sofàs que comparar. Haig de seguir amb el tancament d’any, he de planejar les meves vacances de l’any que ve, i programar escapades a altres parts del món. Tinc moltes coses a veure encara. No puc caure en les ombres de nou, no puc, jo no. El sol ha de brillar cada dia durant molts dies més, els llums de Nadal encesos en les silencioses nits d’hivern guiar-me els passos, després de la feina, camí de casa. Si ara tornessin les ombres ho perdria tot, la meva fràgil realitat canviaria de nou per senzillament desaparèixer, no crec que fos capaç de tornar a passar per això. No per la desesperança d’un futur tan incert, tan aleatori, tan sense importància. I si no pogués tornar a veure la llum mai més??

Satèl·lits

2011-09-27T12:30:00.002+02:00

Potser haureu escoltat per les noticies que fa uns dies anunciaven la caiguda d’un satèl·lit de sis tones a la terra. El científics inicialment van vaticinar que cauria en el mar en algun punt del pacífic, entre dijous i dissabte, i que les probabilitats de que li caigui algú al cap són molt baixes. Això és degut a que la majoria de la superfície terrestre és aigua y també hi ha amplis espais buits.
També s’han encarregat de esbombar que no és tòxic ni nociu per la població, però per si les mosques que no ho toquin ja que al tenir angles afiliats podrien fer-se mal. A més a més és propietat del govern d’Estats Units i seria il·legal el fet de conservar-lo com a record o inclús vendre’l.
Val recalcar que el satèl·lit es desintegrarà en milers de porcions, la majoria de les quals es desintegraran al entrar en la atmosfera, però que es calcula que 26 dels trossos més grans cauran a la Terra.
Aquesta noticia l’avançaven el passat dimecres 21 de setembre. Amb data 27 de setembre podem afirmar que els tan reconeguts científics encara no saben on han caigut els fragments del satèl·lit en qüestió. Inicialment era un secret d’estat, ara ja poden dir que no en tenen ni idea. Afirmen que la majoria dels fragments han caigut al mar i que mai podran ser recuperats, que oportú, oi?
I no és per criticar, ni tan sols per insinuar que aquests de la NASA potser no saben fer la seva feina, però negar l’evidencia fa de mala estrugança. I és que a Argentina una gran bola blava caiguda del cel i que ha matat a una persona, ferit a vuit més i destruït dues vivendes i un comerç, encara està per determinar si realment no va ser una explosió de gas. Clar, que abans s’hauria de tenir en compte que tots els testimonis van tenir la mateixa al·lucinació.
També els testimonis gravats en diferents punts de la costa oest dels Estats Units, informen de diferents boles de llum que impacten contra el terra americà.
Però la historia no acaba aquí, hi es que aquest octubre no podrem sortir al carrer sense paraigües. I no, no és que els homes del temps avancin pluges si no que el telescopi espacial alaman Rosat te prevista la seva reentrada a l’atmosfera aquest mes. Amb una probabilitat més alta que caigui més massa sobre la superfície. Ja que els materials utilitzats en la seva construcció resistiran les altes temperatures i per tant no es desintegraran en la reentrada.

Bé, no se vosaltres però jo aniré fent el testament no fos cas que un wc espacial em caigués al cap i no pogués acabar els projectes que tinc per l’any que ve!!!!

Per un objectiu comú

2011-09-25T21:55:00.002+02:00

Hi han pors, hi ha realitats que fan molta por. Hi ha futurs incerts que espanten mes que qualsevol bisturí. Quan després de tota una vida lluitant la realitat es torna cruel i et fa veure com de mica en mica vas perdent tot allò pel que tan has lluitat. Els dies grisos inunden tot i no queda res mes que un mal son del qual no pots despertar, es llavors quan tots a una hem de lluitar per un objectiu comú. Per allò que queda i reconstruir el mon amb les runes d'un passat. Pq no es la primera vegada que ho haguem de fer ni sera la ultima. Hem de ser conscients del que esdevindrà i dels sacrificis que s'hauran de fer. Però no hem de perdre l'esperança que qualsevol nit pot sortir el sol...

Published with Blogger-droid v1.6.8

Setembre

2011-09-18T17:45:00.003+02:00

Sempre que arriba setembre bufa un vent tímidament fred. Gairebé imperceptible en aquests dies de sol. La gent segueix amb la seva rutina, recupera el seu dia a dia immers de botzines, d'aires acondicionats i feina, només dies de feina. Però setembre s'emporta de mica en mica el sol, les ganes de sortir al carrer i xiuxiueja lletges paraules d'hivern. No puc entendre la gent que li agraden aquests dies grisos, de pluja i cares tristes. Que de vegades ni les llums de Nadal aconsegueixen alegrar. I entre rutines i aires del nord entra distreta la tardor, somicant velles cançons d'amor, ella que tot ho dona i tot ho perd.

Coses que ja he dit

2011-09-16T22:12:00.003+02:00

De ben segur que us he parlat dels llaços vermells. És una de les meves pròpies teories, d'aquelles que un dia arriben a tu i es reforcen amb el pas dels anys. Tals com la teoria dels Haagen Dazs o la dita "popular" de Tot es posar-s'hi. Fa dies que remeno fotos velles, les estic ordenant i fent copies de seguretat per si algun dia ja no hi sóc. Nosaltres, el nostre esser està format de records, imatges que guardem com a tresors i llaços vermells que les uneixen amb els nostres sentiments. Doncs bé, avui he ensopegat amb una foto que emmarca un moment, unes persones, un sentiment. Avui se m'omple el pit d'orgull i alegria d'haver ensopegat amb una gent com aquesta. He tingut la gran sort que formen part de la meva vida d'una manera voluntària i sense cohesions. M'estimen, ho se, tan com les estimo jo. I es ben curiós que malgrat el pas dels anys, de la convivència i els nostres mals humors seguim unides alienes al món que ens envolta. Cada dia que passa és un pas més lluny de tot el que hem arribat a compartir, lluny d'una joventut que s'escapa. Són dies plens d'amor i desamor, de trobades inesperades i d'empentes provocades. De secrets i falta de comunicació. De rialles, de moltes i moltes rialles. No se que serà de la meva vida sense trobar-me-les al mati, compartint les series per la nit, d'una pizza en un dia de futbol, sense armaris alternatius als que buscar. Se que en el fons res canviarà, per molt que busquin amors en terres angleses, per molt que escalin altes muntanyes o fugin a Vancouver, allà on elles estiguin estaran amb mi.

Mal Karma

2011-09-14T15:53:00.001+02:00

Estic acumulant mal karma.
I no és una declaració d’intencions. Però estic evidenciant les meves futures vides com a formiga o el que es pitjor, com a vida encara més depriment i més escatològica. I encara sabent que encara estic a temps d’acumular bon karma no se com fer-ho estant aquí dins. Pq tots sabem que bones accions per motius egoistes no acumulen bon karma. No se com sortir d’aquest espiral de mal rotllo que ronda per aquí i que embruta tota bona acció amb maquiavèl·liques intencions. Les batalles, inclús les que es lliuren sense armes biològiques o nuclears, només amb llengües viperines i aires de poder acumulat, són batalles brutes i pudents i mai hi ha un bàndol guanyador, pq no hi ha bons ni dolents. Només persones amb opinions oposades i poca tolerància. I és aquí on sóc conscient que no guanyaré bon karma si continuo sent l’alfil de la partida. Però no us equivoqueu, sóc només un peó convertit en alfil. Una part poc important i prescindible que fins que no matin encara puc fer una mica de mal, i això la reina ho sap.
Després em pregunto pq no em solen passar coses bones i la resposta és ben senzilla, pq no les mereixo. La meva vida és plena de mal karma, de moment decisius i de comportaments poc decorosos. Però si en les meves virtuts no apareix la generositat o la bondat, suposo que deu ser pq en el meu ADN està programat d’aquesta manera, i per molt que m’hi esforci mai serà innat en el meu caràcter. I per tant tota bona acció sempre tindrà un motiu brut darrera.
Clar que si la meva teoria és certa llavors hi ha vides destinades a passar-se l’eternitat compensant una mala combinació genètica. I no és gens just!
Potser tots tinguem oportunitats en la vida d’escollir el camí correcte i sovint, mentre nosaltres en nom del desamor o del honor, decidim agafar el fàcil i pensar que els dolents sempre són els altres.
En resum, aquest any no ha estat un bon any, he pagat la meva acumulació del mal karma i inevitablement segueixo acumulant-lo mentre el món segueix girant com si res.

Y la tornada

2011-09-02T17:29:00.003+02:00

Potser no era l'avió més nou del món, ni el més glamorós... però nosaltres el vam gaudir com si ho fos. I és que hi ha coses que els diners SÍ poden comprar!!

El retorn

2011-08-29T15:10:00.006+02:00

Avui just parlava de tornar a la rutina. A la vida allà on la vam deixar. I si per error algú agafava la meva rutina per la seva i jo em veies abocada a una rutina que no fos la meva, una vida diferent i emocionant. Una vida lluny de metges, d’estadístiques fatals, lluny de la mala sort i les esperances fallides. Potser aquest cop tornar al dia a dia sigui una mica mes dur després de tot. Després de veure que el món no te fronteres i que podem fer allò que vulguem, i estar on vulguem estar, només amb el simple fet de desitjar-ho. Ara que sóc camí d'un bisturí la idea s’encapritxa detestable i esgarrifant. Com si amb tot el que ha passat aquest any no fos suficient. Com si la temptació de posar terra pel mig allunyes d'un cop i per sempre les pors.
El verd infinit avui em queda ennuvolat dins d'un somni. Irreal en tot el seu esplendor. Impossible d'existir dins la meva rutina que encamina ja cap a un gris hivern...

Published with Blogger-droid v1.6.8

Segones Etapes

2011-08-14T04:52:00.007+02:00

Despres de sortir amb vida de la primera part del viatge, estem ja submergides en la segona etapa. Passant per un Hue que et porta imatges d'un passat ara ja molt llunya ens trobem despres de 5h en autobus en Hoi An. Lloc de compres per excelencia. Roba a mida, sabates a mida, tot per un preu relativament raonable. La calor segueix asfixiant pero ja gairebe no ets concient de com arribes a suar. Nomes quan et poses sota una dutxa que prens conciencia absoluta de la maravella i el plaer indescriptible de sentir-se net. Aquest cop parada obligada per recuperar forces en un hotel amb piscina i servei de cocktails free a les 8PM. Si, com les senyores, pero pq yo lo valgo!

Clar que aixo nomes es un petit descans abans de rependre la etapa final a Vietnam i l'entrada ja a Camboya. Seguim en contacte!

Goodmorning Vietnam

2011-08-10T15:43:00.002+02:00

No potem ni una setmana que ja encarem el final de la primera part del viatge. Treking, kayak, trens nocturns, busos infernals, homestay, dones Mong, globus i caramels. Companys de viatge que trobem a mida que avança el viatge, gent increible que t'aporten un altre punt de vista del mateix viatge. No hem pogut dormir en el mateix llit dues nits seguides, inclus nits sense dormir. Aires acondicionats que porten mal de coll i algun sustillo que el temps transformara amb anecdotes. I a cada pas que avancem per aquest pais una mica de tu es queda en el cami... Goodnight Vietnam!

Published with Blogger-droid v1.6.8

Good Bye

2011-08-04T09:30:00.001+02:00

I aixo des de l'aeroport de Madrid cami d'agafar el vol a Moscow. I d'alla a l'aventura!!! Ens veiem a la tornada.

Published with Blogger-droid v1.6.8

El nostre viatge

2011-08-03T10:43:00.002+02:00

Demà a les 7:00h si tot va sobre previst agafarem el vol camí al nostre destí!!!!

El Corso també va de vacances

2011-08-02T16:51:00.003+02:00

Un any mes i les vacances estan ja al girar la cantonada. I arriba una vegada més el problema de sempre. "Que faig amb en Corso?" És complicat trobar algú que et vulgui cuidar l'animal. La gent te por de que es mori... En Corso???? No saben de que estan parlant, si és un supervivent. Porta ja més de tres anys amb nosaltres i hem viscut mil i una aventures que algun dia podré explicar. Però de moment jo marxo de vacances i m'he quedat sense cangurs. Clar que no el puc deixar més d'un mes sense menjar, una cosa és passar gana i l'altre és arribar i trobar-me quatre espines. Així que després d'una llarga negociació en Corso va de vacances. Al complex turístic RJ. Amb allotjament i dietes incloses. Spa i bona companyia. Espero que quan torni em reconegui.

Testaments Vitals

2011-08-02T11:20:00.001+02:00

Ara que la roda dels somnis engega de nou motors i s'enlairarà per potser no tornar vull deixar clar que si he arribat fins on sóc és gràcies a molta gent. Gent que malgrat el pas dels anys segueix amb mi ara i per sempre. No importa que els telèfons no sonin, ni que les agendes no tendeixin a quadrar, res d'això importa sabent que en el fons del meu ser hi son, formant pilars i llaços vermells. Els seus rostres m’acompanyaran allà on vagi pq ells son jo. Senzillament jo.
Pq apareixen per fer magdalenes quan tot és fosc, pq t'acompanyen a fer gelats a la plaça Revolució, pq t'escolten malgrat no entendre't mai, pq riuen amb mi quan la tonteria m'inunda el cervell, pq t'arreglen sempre els llaços del vestit, pq t'estimen malgrat ser com sóc. Pq hem perdonen sempre i no tenint raó, pq creuen sorprenentment en mi.

I pel que fa als meus pocs bens materials, la meva col•lecció de sabates, el meu calaix de les polseres, el marc de les arracades, el penjador secret de mocadors, la meva col•lecció de vestits de l'Alamtrichi i el meu pot de jalapeños. La meva caixa verda de fotografies velles, els fantasmes de sota el llit, els adorns de Nadal i el meu Pigglet. Les arracades carbasses amagades dins la tassa lila. Tot es quedarà aquí...

Vistes de Barcelona

2011-08-02T09:59:00.003+02:00

Sovint, massa sovint potser, somnio en marxar lluny. En la vida que m'estic perdent fora d'aquí. En tot allò que no faré mai si em quedo quieta. Tinc la sensació que envelliré ràpidament i no hauré fet res important a la vida. No he plantat un arbre, no he escrit un llibre, ... totes aquelles coses que se suposa que hauria de fer i no faig. Somnio en un món immens, que encara he d'explorar. Potser tot allò que estava per descobrir algú altre ja ho ha trobat abans, però els meus ulls els queda molt per veure i no puc perdre el temps pq no se si disposo realment d'ell. Jo encara no he fet les Ameriques, ni he anat en busca de la India. No he estat en l'Antartida ni tampoc he estat en la terra del sol Naixent. Tinc mil desertes per travessar i selves per perdre'm. Navegar per tots els mars i ser capaç de sobreviure.
Però aquest matí, asseguda darrera d'una moto, veia Barcelona passar davant dels meus ulls. Com una pel•lícula a càmera ràpida desfilaven els carrers, les cases, la gent. Tot acompanyat d'una brisa lleugerament fresca de matinada, il•luminant els terrats un sol encara tímid. I m'he tornat a enamorar d'una ciutat que m'agrada. He vist la Sagrada Família, des de que sóc aquí que dic que la vindré a veure i no ho havia fet mai. He passat per l' ICAB que ni tan sols sabia on parava. Seguint Mallorca els carrers anaven i venien i la gent passejava relaxada en un mes d'Agost extrany. Els turistes encara no havien assaltat la ciutat i tot prenia un aire tranquil, festiu, de poble petit. Barcelona ja ho te això, que de sobte et sorprèn i et fa repensar-te això de voler marxar....

Un minut de silenci

2011-08-01T18:52:00.000+02:00

Repassant i fent neteja he tornat a torbar aquesta cançó que hauré penjat mil i una vegades però que avui no em puc estar de tornar-ho a fer. Pq és sencillament increible. Ara que s'acosta el final de curs, el final d'etapes i el final de tantes coses...
Us deixo amb un minut de silenci....

Antony and the Johnsons - Hope there's someone, live

Tarda de Cupcakes

2011-07-29T12:51:00.002+02:00

Després de molts mesos sense creacions especials, ahir vam tenir una tarda creativa i exitosa de receptes delicioses de cupcakes i converses interrompudes per un "Nenas!!!" des del pati de llums. L’experiència i l'agilitat s'evidencien quan en un parell d'hores teníem ja tot recollit i amb dues receptes refredant-se a la reixeta. La mostra decorada i a punt per ser exhibida en les xarxes socials, esperant l'aprovació del gran públic i els elogis que no venen gens malament. La degustació aquest mati per esmorzar, resultat: UN EXIT ABSOLUT! I la nova incorporació a la carta d'una nova varietat ha estat del tot satisfactòria.

Cinc Plats

2011-07-28T16:48:00.003+02:00

Les fusions sonen molt faishon i de vegades prenen un sentit únic i exquisit. I si a més s'hi suma una atenció i tracte del mateix nivell doncs el resultat senzillament és espectacular. M'agrada escapar-me de tan en tan i perdrem per un món culinari ple de olors, sabors i bones converses. I si pel cafè tenim un bon debat sobre temes laborals i ètics doncs millor que millor. Bé, potser vist des de fora semblava més un galliner però ens importa el que pensi la gent? Un restaurant més que recomanable sempre i quan hagis acabat de cobrar.

Discusions

2011-07-25T15:49:00.002+02:00

Al llarg d'una vida ens hem d'enfrontar a moltes coses desagradables, a moments dolorosos, a fet que omplen els dies de núvols i ombres. Però per algun motiu que no soc capaç a comprendre hi ha gent que tan és el mal que et faci o les vegades i vegades que et decepcionin que no som capaços a guardar rancor, a trencar una vegada per totes i obrir finestres on per fi entri la llum. Serà per allò que diuen que escollim els amics i no la família, serà per algun lligam extrany més fort inclús que els llaços vermells. Serà per això o per un sentiment confús de protecció i supervivència. En totes les famílies hi sol haver una ovella negre, un individu que surt de la norma, que es perd pels camins del mon i un alzeimer prematur li impedeix de tornar. De reconèixer qui són els seus. I el ramat en intents desesperats de recuperar una unió que no hi va ser mai ensopega una vegada i una altre sense aconseguir cap propòsit i deixant-se endur per l'espiral autodestructor de l'ovella esgarriada. Les relacions, cadascuna d'elles te un % d'amor, de complicitat, de confiança i de respecte. I és quan un d'aquests falla que no pot anar ve. I un dia pq sí tot peta, el món que coneixíem es destrueix, s'ensorren els castells en l'aire i t’envaeix una realitat freda i esfereïdora de que res es per sempre. I et sents molt sol, pq no importa que tornis a perdonar pq no queda res que reconstruir. Vet aquí la família.

Algú

2011-07-21T19:16:00.002+02:00

De vegades recordo un noi que em vaig creuar en el tren. No era ningú i de fet ja deu fer una pila d'anys d'aquells pensaments. Estava assegut a distancia però el tenia de cara. Era un noi de cabells negres, amb ulleres i no massa guapo. Però tenia un aire algú que llavors coneixia i al veure aquell rostre tan familiar em va envair una tendresa que mai havia sentit per un extrany. No se on deu ser ni que deu ser de la seva vida. Però no se per quin motiu a vegades aquell moment em ve a la ment el veig sense veure'l, no recordo que feia, si llegia o nomes escoltava musica. Però el veig allà immòbil en el temps i els pensaments d'aquell dia tornen a mi. Potser era la imatge que el seu rostre reflectia, aquell algú que era tot i no era res. Que extrany que recordem moments tan insignificants, moments que No ens aporten res. Avui de nou m'ha vingut a la ment aquell dia. I el recordo en carinyu (sempre amb u ) pq tot i ser lletget hagués estat capaç d'estimar-lo pel simple fet que s'assemblava algú altre. I es que pot passar que ens conformem en tan poc que fins hi tot seriem capaços de quedar-nos amb una copia d’allò que no estem preparats per perdre.

En busca d'un milionari

2011-07-21T11:21:00.002+02:00

Un amic m'acaba de preguntar on viure i si per fi he trobat el meu milionari particular. I jo molt humilment li he hagut de respondre la veritat, que no tinc ni la més mínima idea d'on viuré (doncs la recerca de pis està mig paralitzada) i que en aquests mesos no he estat capaç de trobar el meu milionari. Vale, potser no és que hagi sortit molt a buscar-lo però quan creia que potser els astres s’alineaven de nou, en una malèvola forma de voler-me fe caure de nou allà on vaig prometre que no ho faria mai més va i només era una cortina de fum. Puffff. Però m'ha fet somriure que és recordés de mi i del meu intent per no haver de treballar mai més. Tots sabem que els milionaris les prefereixen rosses, rosses i guapes es clar. I resignada respiro profundament doncs estic convençuda que el ros no hem quedaria gairebé i de la resta doncs potser hauria de fer una inversió massa gran de diners i esforços per a la llarga no aconseguir els fruits desitjats. Però es curiós com els esdeveniments d'una vida s'amunteguen tots en un costat, en un espai temps delimitat. Podem estar mesos i mesos sense res a dir, sense res interessant a explicar i de cop i repent la vida pren un nou rumb ( i no fa por pq els canvis són part ja de l'emoció de la vida) i res era igual que ahir i apareix nova gent, noves cares, somnis nous i cases per estrenar.
Potser és que el meu milionari no està en aquesta terra i hagi de fer maleta i buscar més enllà de les muralles.

La foto de la nit

2011-07-20T11:19:00.001+02:00

Les tocaies, les de sempre i com sempre. Fotos de gala en una gran nit.

2º Torneig de Bowling

2011-07-20T11:05:00.004+02:00

Segon torneig de bitlles, i tornem a quedar en segona posició. Els Scorpions ens vam quedar a les portes d'una victoria més que merescuda. L'any que ve no se'ns escapa la copa! Per sorprenent que sembli vaig quedar segona del equip!! Així que ja us podeu imaginar com era la resta. Una tarda divertida que va precedir a una nit espectacular!

Camí d'un destí

2011-07-19T16:51:00.002+02:00

Dues setmanes per a que l'aventura comenci. Dues setmanes justes i els nervis ja fan de les seves. La feina en aquest final de festa és esgotadora, devastadora i inacabable. La recta final s'enfila muntanya amunt i no s'aprecia el final. Però deixant de banda els temes poc interessants, demà ens toca la segona tanda de vacunes, passat conèixer a companys de viatge (creuem els dits), fer ulleres noves, maletes, farmaciola, guies de viatge... buff ara s'amunteguen una sobre l'altre les coses a fer. De segur que a ultima hora hauré de córrer, per variar!

Cero patatero

2011-07-18T20:16:00.001+02:00

Es el resultat que obtens quan esgotes l'unica possibilitat que tenies i a sobre t'equivoques. Caca de senyals que no funcionen mai.

Published with Blogger-droid v1.6.8

Senyals

2011-07-16T14:14:00.002+02:00

Fa mesos que crec haver perdut la fe. No em refereixo a una fe religiosa, ni mística, és més aviat uns fe en la sort, en que a tots ens espera un futur millor al nostre passat, fe en l'esperança que qualsevol nit pot sortir el sol. Jo abans en tenia de fe, la fe en tot això va ser tb el que en gran part va ajudar-me a sortir endavant. Però fa mesos que he deixat de creure, de pensar, que en un instant, les coses poden anar a millor. Costa seguir creient quan tot va malament, quan any darrera any les coses no milloren i s'acumulen les operacions, les pors, els contratemps, les sinèquies i les conjuntivitis víriques. Els accidents al tren, el seny, la feina i les decisions transcendentals sense temps. Suposo que en el fons, s'hauria de tractar d’això, de seguir creient quan, fins hi tot, el món esta en contra. Seguir veient les senyals, fins hi tot, en mig de l'obscuritat més negre. Fa dies, setmanes potser, que la fe em persegueix o això crec, al coincidir dia darrera dia i en llocs inesperats amb persones que tenen fe. Si, una fe diferent, però fe al cap i a la fi. No se n'amaguen, ho proclamen als quatre vents i no els fa por, ni vergonya. I si fos així? I si per un moment no creies que m'estic tornant boja i tot fos possible? I si es veritat que les coses tenen un sentit? I si després de tan dolent ha arribat el moment de les coses bones? I si fos realment capaç d’assumir que no sempre es guanya i els "NO" et poden portar de cop i repent un "SI"? I si no fos la desesperació qui parla o la por al meu futur? No se on esta la resposta, no la tinc. Qui no arrisca no guanya, però potser pateixes menys si no t'exposes al dolor voluntàriament. Però vull seguir sent covard la resta de la meva vida? Potser i nomes potser va sent hora de creure en mi, de deixar de sentir-me l'aneguet lleig i donar-me una oportunitat, deixar de ser invisible als ulls del món. Un dia les senyals em parlaven de cotxes de color verd, de Sabina, d'esperança, potser no les vaig saber interpretar i el que em volien dir era que acceptes que tot allò formaria part de la meva vida poses com em poses. Potser ara les senyals em guiïn cap a la fe de seguir creient, a creure que qualsevol nit pot sortir el sol... Dilluns m'hi poso mans a la obra i que surti per on vulgui aquest sol que brilla per tothom menys per mi.

Nits de festa

2011-07-15T13:02:00.008+02:00

Potser aquestes hores el cervell ennuvolat per l'alcohol i la festa d'ahir no sigui capaç d'escriure línies rectes. Potser encandilat per la il•lusió de coses noves i tardes agradables es deixi portar càndidament per un corrent lent d'hores mortes. Són les conseqüències d'un sopar en dijous.Actes socio-laborals ineludibles que de sobte passen a ser una gran nit de fiesta-loca i mai trobes el moment de que s'acabi. Però el lamentable estat del meu cos i la meva ment avui són evidents, tan evidents que inclús al finalitzar uns temes urgents m'han donat permís per fer veure que treballo mentre espero l'hora de marxar. sóc gran ja per aquestes coses? O és que la festa mai se m'ha donat gairebé?Hi ha un dit que diu que qui no arrisca no pisca, però sempre és més fàcil seguir sent invisible que fer un pas endavant. I tot i així i la poca gent que quedava, tots aquells que ja no hi són i que tan es troben a faltar, la nit va ser com la dels vells temps.

Avui que fas anys, tans anys.

2011-07-12T17:10:00.003+02:00

Ara que fas anys, tans anys. Ara que encara estàs amb mi, sempre amb mi. T'he trucat que encara estaves al llit, fent el ronsso fins l'hora d'esmorzar. Tu que tens el temps a les teves mans, enganxat al rostre, al somriure. Fas de la vida el pots o el que et deixen, o el que vols. Refunfunyes d'amagades i en veu alta, enfadat per la teva al•lèrgia a la maduresa. Enfadat amb les orelles del llop i els contes que acaben. Ets tan part de mi, que sense tu no seria jo. El meu refugi del món, la meva llum quan amenaça l'obscuritat. Ara que fas anys, tans anys no t'allunyis de mi encara que la son et vingui a buscar!

De retro

2011-06-30T17:32:00.000+02:00

Avui que anem de retros.

La Charla del Pescado.

Romancero

2011-06-30T16:48:00.002+02:00

De petita en el llibre de les classes de castellà vaig trobar el que era un poema. Sense voler i a força de llegir-lo, les seves paraules se'm van quedar grabades. Després de mil anys encara puc recitar el principi, però la història la recordo perfectament. Avui l'olor d'un llibre me l'ha tornat al cap i l'he recuperat de nou.

Madrugaba el Conde Olinos,
mañanita de San Juan,
a dar agua a su caballo
a las orillas del mar.
Mientras el caballo bebe
canta un hermoso cantar:
las aves que iban volando
se paraban a escuchar;
caminante que camina
detiene su caminar;
navegante que navega
la nave vuelve hacia allá.

Desde la torre más alta
la reina le oyó cantar:
-Mira, hija, cómo canta
la sirenita del mar.
-No es la sirenita, madre,
que esa no tiene cantar;
es la voz del conde Olinos,
que por mí penando está.
-Si por tus amores pena
yo le mandaré matar,
que para casar contigo
le falta sangre real.

-¡No le mande matar, madre;
no le mande usted matar,
que si mata la conde Olinos
juntos nos han de enterrar!
-¡Que lo maten a lanzadas
y su cuerpo echen al mar!
Él murió a la media noche;
ella, a los gallos cantar.
A ella, como hija de reyes,
la entierran en el altar,
y a él, como hijo de condes,
unos pasos más atrás.

De ella nace un rosal blanco;
de él, un espinar albar.
Crece el uno, crece el otro,
los dos se van a juntar.
La reina, llena de envidia,
ambos los mandó cortar;
el galán que los cortaba
no cesaba de llorar.
De ella naciera una garza;
de él, un fuerte gavilán.
Juntos vuelan por el cielo,
juntos vuelan para a par.

Busco pis

2011-06-29T18:21:00.004+02:00

Des de fa uns dies estic buscant pis, un intensiu de webs, d'anuncis i classificació d'aquests. Mirant que si preus, que si m2, habitacions, zona, llum, ascensor. Rentadora, lloc on estendre la roba, forn, calefacció, aire condicionat, terra de parquet, sense moblar, subministres donats d'alta. En fi, un espiral de condicions i imperfeccions que no em deixen pensar en res més. Són molts factors a tenir en compte i això que encara no he començat amb les visites. Bé, sí que n'he vist algun, que m'ha agradat molt, però no te el que necessito.
I curiosament, pensant en el que necessito, és on m'he vist atrapada per una condició la qual no m'havia plantejat fins aquest precís moment. On posaré les meves sabates???
Suposo que tots tenim les nostres manies, els nostres capricis, els nostres secrets més ocults. I jo tinc un que molt al meu pesar ha absorbit molt del espai que tinc. Una muntanya de sabates que ni tan sols se d'on han sortit, totes les he comprat jo? Però si la majoria ni me les he posat més dues vegades. Com he pogut acumular aquest numero indecent, com he estat capaç de comprar compulsivament al llarg d'aquests cinc anys un numero incalculable de sabates? Mai les he comptat però de segur que en surten més de deu per any. I el fet és que he de fer neteja, he de desfer-me dels trastos innecessaris, que la mudança, tot i que curta, serà molt dura.
M'agraden les sabates de tacó, tacó d'agulla, quan més altes millor, però després no se caminar, són anatòmicament impossibles de dur. Però són boniques, estilitzen un peu contorsionat, són elegants i amb el vestit adequat donen un toc de glamour. Clar que només les porto a la feina i ni tan sols per sortir de festa són compatibles.
Però les guardo com un tresor, com un secret amagat sota el llit a l'espera de viure la vida que ens vam prometre.

Així que necessitaré una habitació més per poder guardar com deu mana les meves sabates, els meus vestits, les teles, la maquina de cosir, les pulseres i collarets.

Algú sap d'un pis on hi capiga tota la meva vida?